Estic cansada. Crec que ha sigut la frase que més he repetit durant el dia d'avui. Però és veritat. Física i psicològicament, estic esgotada. Moltes hores de feina i poques de son. I si a tot això li sumes l'alarmisme general que hi ha pels rebrots, apareix l'ansietat. La por a tornar a conviure amb una mateixa i a perdre la (poca) activitat social que tinc aquests dies em supera.

Estava a Twitter, pensant que fa massa que no escric. Que ho vomito tot allà i em quedo tan ampla. Últimament potser sí que hi passo massa estona i comparteixo massa cosa. Però és el que realment em ve de gust. Llavors ha sorgit la necessitat de posar una mica d'ordre al meu cap posant-ho tot per escrit. Alguna cosa que sigui més de 240 caràcters.

Últimament veig els meus pensaments i sentiments com un nus. Un nus que no puc desfer. Un embolic dels grossos. No sé com sentir-me. Estic contenta de poder treballar l'estiu de la COVID-19, quan tot està essent molt més difícil que de costum, i a més fer-ho en el meu sector i en una feina que m'agrada. Em desgasta molt, però m'apassiona. D'altra banda, poc a poc em vaig acceptant, em sento molt millor amb mi mateixa. Punt positiu per mi, m'ha costat vint-i-tres anys i mig fer-ho. I ja és hora d'estimar-me, que si no ho faig jo no ho farà ningú per mi. 

Alhora, però, sento un buit dins que no sé què és i que m'està tornant boja. No em veig encaixant enlloc. Sento que sóc la peça del puzzle que sobra a tot arreu. I això m'omple d'inseguretats que no em deixen avançar. Em frena a l'hora de conèixer persones noves, de parlar amb d'altres que fa temps que hi he perdut el contacte. Tinc espatllades les relacions interpersonals i no sé com arreglar-ho. El que tinc clar és que no s'arregla amb una persona dient-me "tia, no pensis això, saps que no és veritat". I de sobte em trasllado a la meva infància i em veig al pati de l'escola acorralada pels meus companys de classe dient-me coses que fa temps que vull oblidar. I entenc aquestes inseguretats, i no hi ha cosa que desitgi més que treure-me-les de sobre. I sento que mentre convisqui amb elles no podré avançar en cap tipus de relació, que no podré establir-ne de noves sense passar per un complex calvari, amb la por de perdre-les constantment. I, sobretot, que acabaré arruïnant totes les que tinc actualment. Cosa que fa temps que penso, que me n'he carregat algunes per ser com sóc. I sé que no hauria de ser així, que si algú no li agrada com sóc millor tenir-lo lluny de la meva vida. 

No ho sé. No ho tinc clar. No tinc res clar. He començat dient que estava cansada i he acabat filosofant sobre ser com sóc a dos quarts d'una d'un divendres a la nit. O d'un dissabte a la matinada. I demà treballo. Que potser em sento millor ara? Doncs sí. Em treu un pes de sobre compartir com em sento, tot i que no m'agrada i em costa moltíssim parlar dels meus sentiments. És curiós. 

En fi. Fins la propera.