Abocador, vol. II

by - 16:05

27 dies. Ha trigat 27 dies en arribar. Creia que arribaria abans. Cada dia passat sense que hi fos era una petita victòria. I aquestes petites victòries m'ajudaven a seguir endavant. Però en el fons sabia que tard o d'hora arribaria el moment i s'acabaria manifestant tal com s'ha manifestat avui.
La setmana passada comentava que tenia la consciència estripada però que estava bé. Que tot i la situació actual semblava que ho tingués tot sota control. Ara ja no n'estic tant segura. Porto dies dormint malament i amb poca gana. El meu cap no para ni un segon. No calla. Es posa en els pitjors dels casos i va acumulant preocupacions. I, a més, avui s'hi ha sumat una forta pressió al pit. Benvinguda altra vegada, ansietat.

I no me n'amago. Ni me n'he amagat mai. Al contrari, parlar-ne, escriure-ho, compartir-ho m'ajuda. Per això estic aquí. Per abocar tot el que penso. Necessito, d'alguna manera, sentir-me útil, se capaç de fer alguna cosa. Ahir vaig començar a fer feina de classe. Em va costar, però m'hi vaig posar. Avui no crec que ho pugui continuar. Si ja m'està costant escriure, no em vull imaginar què pot suposar la resta. Escric una frase, n'esborro dues. Miro Instagram. Miro Twitter. De tant en tant, fins i tot entro a Facebook. He perdut la capacitat de concentrar-me. Però això des de l'inici del confinament. Faig esport per intentar no pensar en res més, però no puc. Tampoc serveix. Pel meu cap passa de tot, com si fossin els titulars d'un canal d'informació 24h. En bucle. I d'aquesta manera creix una sensació d'inutilitat perquè tot el que faria seria estar al llit sense fer res.

M'autoconsolo i em dic a mi mateixa que no hi ha res de dolent en sentir-me així. Que m'ho puc permetre, que és d'allò més normal donada la situació de confinament. Però no puc evitar que em faci molta ràbia. Que com més ganes tinc que marxi el nus que tinc a la gola, més gran es fa. Que com més vull cridar, menys veu em queda. Que com més ganes tinc d'escapar-me a la platja o a la muntanya, per respirar tranquil·la encara que sigui sols un moment, més forta sento aquesta pressió al pit.

En canvi m'he de conformar mirant per la finestra, a través d'una tela mosquitera, el campanar del poble i un tros de cel que està més gris que blau. Trobant a faltar tenir un bri de llibertat. Mentrestant em refugio en cançons de cantautors gallecs, pop italià i bandes americanes que diuen tot allò que jo no m'atreveixo a dir. I intento donar-li sentit i forma a allò que em passa pel cap escrivint-ho aquí esperant que, en algun moment, algú em digui que es sent igual i alleugerir el pes que porto a sobre.

You May Also Like

0 comentarios