"Manage me, I'm a mess

Turn a page, I'm a book half unread".

Avui és un d'aquells dies avorrits. Rutinaris. En els que no hi passa res emocionant. Et lleves, (tele)treballes, vas a classe, veus la sèrie de torn en prime time i poca cosa més. Un dilluns més, un dilluns menys, depèn de com t'ho miris. També és un d'aquells dies que vols que acabi el més aviat possible. Que te'n vols anar a dormir aviat perquè n'arribi un de nou que sigui una mica més emocionant, que no és gaire difícil.

Però arriba la nit i oh! Sorpresa! De sobte el cap s'activa, desperta, s'omple d'idees, de plans, de pensaments. No para quiet. No descansa. I dins teu sents un neguit al que no saps com posar-li nom. Alguna cosa demana per sortir del teu interior. Els ulls et rabien per haver-te passat el dia davant d'una pantalla, però fas un últim esforç i t'hi plantes davant, perquè el teu subconscient et demana d'abocar tot el teu pensament al paper, en un word, on sigui. Crida per sortir, necessita veure la llum, vol ser llegit.

I aquí estàs. Allunyes tota distracció del teu voltant i et plantes davant un full en blanc. Què dir? Tens tantes coses de les que parlar que no saps ni per on començar. Et preguntes com estàs. Bé. Sobrevivint, que ja és molt en la societat d'avui en dia. Per una vegada sents que estàs en els llocs indicats en el moment indicat. I reconforta. Per una vegada sents una pau i una estabilitat interna que feia molt temps que buscaves. Molt. Massa. I per fi et sents segura de les teves capacitats, de qui ets i de qui vols ser. 

També te n'adones que et fa por el què vindrà. Però a qui no? Vivim al dia, ara més que mai. I hem hagut d'aprendre a fer-ho. Però no ens enganyem. El que més por et fa és de sobte tot s'ensorri i que aquesta situació en la que et trobes, de pau, de serenor, desaparegui d'un dia per l'altre. Que marxi gent sense acomiadar-se de tu, que no tornis a sentir-te tu mateixa altra vegada tan fortament com ho estàs sentint ara mateix.

I a mesura que vas picant les lletres al portàtil, vas sentint com aquell neguit desapareix, com el teu cap calla, com sap que necessitava treure tot el que he dit anteriorment per poder dormir tranquil·la aquesta nit. 

I ja que estem reflexionant, un últim apunt que fa dies que em ronda pel cap, ara ja en primera persona. Weightless, la cançó que encapçala aquest escrit, diu que "maybe it's not my weekend but it's gonna be my year". I penso que sí. 2020 no haurà sigut un gran any, però a nivell personal m'ha fet créixer. M'ha fet creure en mi i acceptar-me. M'ha fet sortir de la zona de confort i ha fet que cregui en la meva feina i en les meves capacitats com a professional. M'ha fet conèixer gent nova. I mil coses més que poc a poc m'aniran venint al cap. Només per això, crec que, en part, ha sigut el meu any.