27 dies. Ha trigat 27 dies en arribar. Creia que arribaria abans. Cada dia passat sense que hi fos era una petita victòria. I aquestes petites victòries m'ajudaven a seguir endavant. Però en el fons sabia que tard o d'hora arribaria el moment i s'acabaria manifestant tal com s'ha manifestat avui.
La setmana passada comentava que tenia la consciència estripada però que estava bé. Que tot i la situació actual semblava que ho tingués tot sota control. Ara ja no n'estic tant segura. Porto dies dormint malament i amb poca gana. El meu cap no para ni un segon. No calla. Es posa en els pitjors dels casos i va acumulant preocupacions. I, a més, avui s'hi ha sumat una forta pressió al pit. Benvinguda altra vegada, ansietat.

I no me n'amago. Ni me n'he amagat mai. Al contrari, parlar-ne, escriure-ho, compartir-ho m'ajuda. Per això estic aquí. Per abocar tot el que penso. Necessito, d'alguna manera, sentir-me útil, se capaç de fer alguna cosa. Ahir vaig començar a fer feina de classe. Em va costar, però m'hi vaig posar. Avui no crec que ho pugui continuar. Si ja m'està costant escriure, no em vull imaginar què pot suposar la resta. Escric una frase, n'esborro dues. Miro Instagram. Miro Twitter. De tant en tant, fins i tot entro a Facebook. He perdut la capacitat de concentrar-me. Però això des de l'inici del confinament. Faig esport per intentar no pensar en res més, però no puc. Tampoc serveix. Pel meu cap passa de tot, com si fossin els titulars d'un canal d'informació 24h. En bucle. I d'aquesta manera creix una sensació d'inutilitat perquè tot el que faria seria estar al llit sense fer res.

M'autoconsolo i em dic a mi mateixa que no hi ha res de dolent en sentir-me així. Que m'ho puc permetre, que és d'allò més normal donada la situació de confinament. Però no puc evitar que em faci molta ràbia. Que com més ganes tinc que marxi el nus que tinc a la gola, més gran es fa. Que com més vull cridar, menys veu em queda. Que com més ganes tinc d'escapar-me a la platja o a la muntanya, per respirar tranquil·la encara que sigui sols un moment, més forta sento aquesta pressió al pit.

En canvi m'he de conformar mirant per la finestra, a través d'una tela mosquitera, el campanar del poble i un tros de cel que està més gris que blau. Trobant a faltar tenir un bri de llibertat. Mentrestant em refugio en cançons de cantautors gallecs, pop italià i bandes americanes que diuen tot allò que jo no m'atreveixo a dir. I intento donar-li sentit i forma a allò que em passa pel cap escrivint-ho aquí esperant que, en algun moment, algú em digui que es sent igual i alleugerir el pes que porto a sobre.

Estripada. Així és com tinc la consciència. Esquinçada en dos, en vuit, en mil pedaços. I crida perquè li posi ordre. Però jo encara no m'he desmuntat. Encara no he deixat que les meves defenses baixin fins que no hi hagi volta enrere i em trobi enmig d'una buidor immensa. Assumeixo el que està passant i em deixo endur per la incertesa d'aquests moments i també per una certa por que fa dies que ronda pel meu llit cada cop que me'n vaig a dormir (o ho intento). Però no deixo que m'afecti. No sé per què. Sempre ho faig. Quan hi ha alguna desgràcia, alguna cosa que m'hauria de colpejar ben fort emocionalment, no deixo que m'afecti. Fins que arriba un dia que la gota vessa el got i el món sencer em cau a sobre, com si fos una llosa pesada. I llavors ho arrossego durant segles. Què hi farem.

"Com ho portes?" pregunten de tant en tant. Bé. Ho porto bé. Cansada, però bé. Ho podria portar pitjor. Crec que gestiono prou bé l'avorriment. Trobo a faltar moltes coses (òbviament, com tothom) però ja porto setze dies tancada a casa i poc a poc moltes d'aquestes mancances es van convertint en normalitat. I no, no m'agrada haver-ho de normalitzar. De fet em fa molta ràbia. Que d'un dia per l'altre t'arrabassin tot allò que tens i no hi puguis fer res. Potser és el que porto pitjor, aquesta impotència.

Tinc la sensació que visc en un diumenge constant. Una mena de Show de Truman que ningú sap quan acabarà. I crec que Instagram no m'havia dit mai tantes vegades que "estás al día, has visto todas las publicaciones de los últimos 2 días". També crec que quan passi tot això, al virus acabarem anomenant-lo com "el que no debe ser nombrado" com es fa amb Voldemort a les pel·lícules de Harry Potter. En part per culpa de la sobreinformació que estem rebent aquests dies. Per què hi ha secció d'esports als informatius de les principals cadenes de televisió si està tot el món de l'esport aturat? Cal? I on són aquelles pel·lícules (que la majora són bastant dolentes) que t'acaben fent oblidar de la realitat durant una estona? Aquelles del Hugh Grant, l'Adam Sandler o la Jennifer Aniston. Ara és quan vénen bé, quan es necessiten. Fa dies que em plantejo aquestes (i moltes altres preguntes) i em torna a sortir la impotència de dins. Al final (i em considero fidel defensora i consumidora de televisió) acabaré migrant completament a Netflix com ha fet molta gent del meu voltant. De moment hi estic veient Friends (per primer cop, sí, perdó) i tinc una llarga llista darrere de sèries que estan esperant perquè les vegi.

En definitiva, que he rescatat un blog que tenia mig abandonat per abocar-hi tot el que penso. Total, estem en quarantena i no tinc res millor a fer (de fet sí, però hi poso prioritats). I perquè ho necessitava, perquè feia temps que no escrivia, i tenia la necessitat de posar una paraula rere una altra per tal de donar forma (que potser ha sortit una mica abstracta) a tot allò que em passa pel cap. Per treure'm un pes de sobre. I per compartir-ho. He intentat posar en ordre els meus pensaments, allò que deia al principi de les parts esquinçades de la meva consciència. Sense cap mena de filtre ni ordre. I a tu, si és que hi ha algú, que em llegeixes: no espero que m'entenguis. Benvingut al meu diari.